“Duke” Ellington, pianista, director d’orquestra i sobretot un gran i prolífic compositor, és sens dubte una de les figures capitals del jazz, per la enorme quantitat i qualitat de música que va produir al llarg de la seva carrera. De família acomodada i amb una gran cultura musical es va atrevir apart del jazz, amb altres tipus de música, fins i tot amb la música sacra, doncs era un home profundament religiós. Va oferir un concert memorable ara fa uns vint i cinc anys a Santa Maria del Mar amb la Coral Sant Jordi.
Ellington es va prodigar molt més com a compositor i director d`orquestra que com a pianista, fins el punt de que els seus amics en un cert moment li van haver de demanar que actués més sovint. A partir sobretot dels anys 40 va formar varies orquestres a les que va incorporar alguns dels millors solistes de l´època, entre altres, el saxo alt Johnny Hodges, el trompeta Cootie Williams i el baix Jimmy Blanton. Va composar tant, que al final qui no havia tocat amb ell tocava les seves composicions. Les trobades amb Louis Armstrong, Coleman Hawkins, i John Coltrane, – en el seu moment un saxo tenor absolutament innovador- interpretant les seves composicions, van donar lloc a gravacions esplèndides com per exemple “In a sentimental mood”
Com diu el meu bon amic, Carlos Climent, col.laborador en la selecció discogràfica d`aquesta sèrie, la millor música de la primera etapa de l`orquestra d`Ellington es troba al disc “The indispensable”, del que podeu escoltar el tema “Suddenly it jumped”
“Blues for New Orleans” en una composició, que forma part de “New Orleans Suite” considerada per la crítica com una de les millors obres de Ellington. En ella Duke toca acompanyat pel saxo alt Johnny Hodges , que per cert va morir pocs dies després de la gravació.
La col.laboració entre Ellington i Hodges havia arribat a un alt nivell a “Back to back“, un disc prodigiós del que he extret el tema inicial “Wabash blues”. Hodges i el trompetista Harry “Sweets” Edison toquen dos excel.lents solos i el propi Ellington ens deleita amb una interpretació plena de arpeggios descendents que sonen estupendament.
A “Mood Indigo ” escoltem a Ellington acompanyat per Coleman Hawkins, rei indiscutible del saxo tenor en aquella època.
“Take the A train ” es una magnífica composició de Billy Strayhorn de la que Ellington va fer nombroses versions. Aquesta, inclosa en el disc “Piano in the background” és una de les millors.
“In a mellow tone”, és un dels temes més coneguts d´ Ellington, que en aquesta ocasió toca amb Louis Armstrong a la trompeta.
I encara que sigui una obra menor, no es pot oblidar “This one for Blanton” el disc que el Duke va dedicar a la memòria del seu baixista Jimmy Blanton, en aquest cas substituit per Ray Brown. Escolteu, si us plau, “Things ain`t what they used to be”. Les coses ja no son el que eren. I tant que no.
La crítica especialitzada, i més en concret Richard Crook i Brian Morton, a “Jazz Recordings”, probablement la més completa discografia de jazz existent, consideren que entre les millors obres d´ Ellington figura “Black , brown and beige” , una composició que va gravar amb la participació de la cantant Mahalia Jackson. Es una obra molt extensa que es pot trobar tota sencera a You Tube. A mi personalment no m´agrada massa, però em sento obligat a reproduir al menys un fragment titulat “Blues in Orbit ” en el que es pot apreciar la qualitat de l´ orquestra i l´ instrumentació
Al llarg de la seva dilatada vida Duke Ellington va oferir moltíssims concerts. Sens dubte un dels més famosos, i que va donar més impuls a la seva carrerra va ser el del festival de Newport de 1956. El solo del saxo tenor Paul Gonsalves a “Diminuendo and Crescendo in Blue” , que podeu escoltar en aquesta gravació històrica malgrat el seu so deficient, va despertar l´entusiasme del públic i va contribuir en aquell moment a augmentar la popularitat de l´orquestra i del seu director.
Finalment i per acabar aquest panorama de la música d`Ellington no puc resistir la temptació de reproduir les gravacions que d´algunes de les seves composicions més conegudes, va fer “La Locomotora Negra” al llarg dels seus 50 anys d`activitat. Si les escolteu estic segur que convindreu amb mi que sonen molt bé.
Magnifica introducció a la musica de Duke Ellington. Certament, al meu parer, tots els enregistraments que esmenta Josep haurien de indiscutiblement formar part de qualsevol bona discoteca jazzística, inclòs, ¡¡sense falta per favor!!, el disc This One’s For Blanton, encara que Josep el qualifiqui no sé perquè com a menor.
Un comentari a Take the A train, un tema emblemàtic de l’orquestra de Duke. Aquest tema en una de les seves primitives versions, crec que la del 1941, va ser durant anys “la sintonia” del programa diari de Jazz que va emetre The Voice of America durant dècades a partir dels 50, per la difusió del jazz al món. Per mi això va ser el millor que va fer The Voice O.A.
I no sabia que era col·laborador del blog. Potser algú m’està suplantant. En qualsevol cas, em sento molt satisfet.
Carles, en matèria de jazz ets un pou de ciència. Gràcies pel teu comentari. I clar que ets un col.laborador de la sèrie; sense les recomanacions de la teva llista, la discografia d`Ellington
inclosa seria molt menys complerta.