CELSA i els perills de l´endeutament

Fa algunes setmanes es va publicar a la premsa que Compañía Espanyola de Laminación S.A, més coneguda com  CELSA , propietat de la família Rubiralta, havia estat adjudicada judicialment als seus creditors , d`acord amb la nova llei concursal que estipula resumidament que quan el valor d´una societat es inferior al seu deute, i es preveu que no pugui fer front al mateix en un periode de dos anys, la societat es considera legalment insolvent i  els creditors tenen dret a quedar-se amb la companyia capitalizant el seu crèdit sempre i quan presentin un pla de reestructuració que aprovi el jutge.

Aquesta disposició es com a mínim controvertible perquè el fet de que una empresa tingui un valor inferior al deute i no pugui fer front al mateix en els propers dos anys, no implica que en un futur més llarg no pugui generar els fons suficients per amortitzar-lo. Però sobretot, perquè com es ben sabut, no es mai fàcil establir quin es el valor d´ una societat, convertit ara en el punt central de la qüestió ja que determina si els creditors tenen dret a adquirir-ne la propietat. Els mètodes més acreditats de valoració d´empreses consisteixen bàsicament en calcular el valor present dels fluxos monetaris que el negoci pot generar aplicant un determinat tipus de descompte.  Ambdues coses son sempre difícils d´establir , particularment la primera que depèn de les hipòtesis que es facin sobre el desenvolupament del negoci en un mercat en molts casos sotmès a canvis difícils de preveure.

En el cas de CELSA sembla ser que els peritatges que va acceptar el jutge, a càrrec d`experts de reconeguda solvència, van donar un valor a la societat entre 2.400 i 2.800 M front a un deute de 4.000. La família propietària entenia, en base a hipòtesis més optimistes, que el valor era molt superior al deute.

El primer que crida la atenció quan s´analitzen aquestes xifres es que si una societat val 2800 M, d´acord amb els  paràmetres usualment aplicats en aquests casos, això presuposa que pot generar un EBITDA sostenible de com a mímin voltant 2.800/ 5 o sigui d´uns 560 M. Doncs bé , si es capaç de generar 560 M  anyals, pot en principi  fer front a un deute de 4.000 M  en 10 anys al 5% d`interés ( actualment EURIBOR + 1%)  un tipus que probablement baixarà els propers anys, escursant el període d`amortització. I si els seus creditors acceptessin alguna quitança,  l´amortització encara podria ser mes ràpida. Aquestes consideracions posen de relleu la relativitat de les conclusions relatives a la insolvència, condició bàsica per que procedeixi el canvi de propietat. Òbviament tenir un deute de 8 vegades el EBITDA va contra tots els principis de prudència financera i s’entén que els creditors, -alguns d`ells fons voltors que van comprar el deute als creditors bancaris originaris amb forts descomptes-  no els devia semblar gens atractiva la possibilitat i el risc de cobrar a llarg termini, però cal preguntar-se si això justifica que se´ls entregui la propietat  en virtut de l`aplicació d`una norma que està produint, amb raó, certa polèmica. En aquest sentit no s´hauria d´oblidar que quan una empresa arriba a aquest nivell d´endeutament hi ha dos responsables, l´empresa i les entitats financeres que li van permetre, encara que en aquest cas, com he dit abans, els responsables del sobre endeutament no son els creditors actuals.

L`elevat endeutament de CELSA  provenia no tan de pèrdues d`explotació com del fet de que els seus gestors van sobre invertir. Per crear un grup siderúrgic europeu , van fer fortes inversions en diferents països, especialment al Regne Unit, Polònia i Noruega i les van finançar amb crèdits a llarg termini, però  ai, no a prou llarg termini. Es l´etern problema de tantes i tantes indústries.  Es van sobre endeutar i després els avatars del mercat siderúrgic amb sobre capacitats  a nivell mundial no els van permetre obtenir el retorn suficient per fer front als venciments. Insisteixo en que els creditors actuals ho son en virtut d´haver comprat els crèdits als bancs originàriament creditors, amb quitances significatives, certament de forma legal, però amb intencions clarament especulatives.

Cal preguntar-se si els nous propietaris d`una de les poques grans empreses catalanes ( CELSA facturava 6.000 M d´euros i donava feina directa a 10.000 persones, tot una excepció en el panorama minifundista del país ) seran capaços de gestionar-la millor que la família propietària. En tinc molt dubtes, com en tinc de que puguin mantenir la totalitat dels llocs de treball. Però sobretot hem de preguntar-nos quins efectes pot tenir una modificació de la llei concursal que per més que sigui la transposició d´una directiva europea, permetrà en el futur expropiar els propietaris d´una empresa insolvent a curt termini encara que potser sigui viable a llarg.  No se si aquest tema preocupa gaire a la comunitat empresarial ni al Govern, a jutjar per la escassa reacció que ha produït en aquests entorns.  Però el cert es que a partir d´ara, els creditors tenen molt més poder que abans sobre les empreses endeutades  i que la relativitat de les valoracions pot fomentar les compres especulatives de deute i posar en perill el manteniment de la propietat.  Les empreses familiars catalanes faran bé de tenir-ho present.