El cas del Sillicon Valley Bank que en quatre dies va fer fallida perquè va incórrer en pèrdues monstruoses en haver de vendre abans de venciment deute públic devaluat per la pujada del tipus d`interès, és un exemple paradigmàtic del que passa quan en el mon financer impera durant massa temps allò que podríem anomenar “ l’exuberància irracional” El que el 2008 va ser la inversió immobiliària desbordada ara ha estat la excessiva duració del període de diner sense cost, que ha acabat, como no podia ser d´altra forma, produint inflació i obligant als bancs centrals a pujar els tipus d´ interès per tal de combatre-la. En un altre article d`aquest blog vaig escriure sobre els perills de que la puja dels tipus d`interès fos massa abrupta. Doncs bé ja en tenim a la vista algunes conseqüències.
Primer va ser l`enfonsament del mercat de les criptomonedes, desprès el d´uns bancs americans de mig tamany, mal gestionats i exempts d´una regulació adequada, i el de Crédit Suís, un altre banc, aquest europeu, també molt mal gestionat i darrerament ja es parla sense que sapiguem molt bé perquè de problemes en entitats suposadament solvents com el Deutsche Bank.
Es inevitable que en el mon bancari hi hagi entitats amb una gestió deficient que els porti a assumir riscos excessius. El Sillicon Valley Bank es un cas típic de risc de tipus d’interès. Pugen els tipus i el valor del deute públic a l`actiu disminueix. Però el regulador està per alguna cosa i en aquest sentit el primer que cal dir és que la autoritat monetària americana es va equivocar desregulant pràcticament els bancs mitjans i petits a l’època Trump. Si el regulador no té informació suficient és difícil que pugui actuar a temps ( i si la té a vegades tampoc ho fa, com el 2008 ). Si la cosa ha anat tal com l`expliquen, s´ha tornat a equivocar en el tractament del cas. Pel que sembla el problema del SVB va ser que les empreses clients, la majoria del sector tecnològic, necessitades de liquiditat van començar a fer retirades de dipòsits que per ser ateses van obligar a vendre deute públic amb pèrdues. En tal cas el regulador, amb la garantia d´aquest deute que a venciment tenia un valor molt superior, podia haver cobert la liquiditat del banc. No va fer res i quan es va estendre la percepció de que el valor dels actius del banc, formats per un 70% de deute públic devaluat per la puja dels tipus, podia no cobrir el muntant dels dipòsits, els pànic va ser total. Al final l´autoritat monetària s´ha vist obligada a garantir pràcticament tots el dipòsits convertint de fet el banc en sistèmic ( too big to fail ) . Als errors dels gestors s´hi han sumat els dels reguladors,
A Europa, els bancs tenen una dotació de capital superior i fins i tot el més petits estan subjectes a una regulació molt més estreta, pel que en principi el sistema bancari es més solvent. Però com demostra el cas de Crédit Suís no es poden excloure episodis similars. I quan passen aquestes coses el problema és un altre. La pèrdua de confiança en la solidesa del sistema pot comportar que l`exuberància irracional es converteixi en pànic irracional. Que tinguem sort.
Molt ben vist.
Moltes gràcies Josep pel teu article.
Les persones i les empreses han de treballar amb recursos propis suficients tant a la operativa com a les inversions. El diner barat, pels inconscients, governs, empreses i persones, es i ha sigut una trampa.
Ara es veuen els resultats.
M’ha semblat interessant compartir l’article que va escriure Terry Smith el passat 20 de març al Financial Times:
Having spent the first decade of my career working in a bank and then becoming a top-rated bank analyst*, I find that people often express surprise that I never invest in bank shares.
But I think it is precisely because I understand banks that I never invest in their shares. The recent events surrounding the collapse of Silicon Valley Bank (“SVB”) and Credit Suisse reinforce this stance. Why?
Firstly, I never invest in anything that requires leverage to make an adequate return. Banks have a very small amount of equity to support their balance sheet. Here are the actual numbers for NatWest Group for 2022. To make it easier to understand I have reduced them to percentages:
Nat West Group
(£mn)
Loans 373,479 52%
Cash 144,832 20%
Bonds 30,895 4%
Other 170,847 24%
Total Assets : 720,053 100%
Equity 36,496 5%
Loan Capital 58,585 8%
Deposits 470,759 65%
Other 154,213 22%
Total Liabilities 720,053 100%
Source : Bloomberg
NatWest has £5 of shareholder’s equity to fund £100 of assets – it has gearing or leverage of 20 times. If 10 per cent of the £52 of loans in every £100 of assets prove to be bad then the whole of the shareholders’ equity is more than wiped out.
Frankly, long before that happens, depositors are likely to spot the problem and panic and cause a run on the bank, as we saw with SVB. Nor are these circumstances unimaginable. Author Nassim Taleb in his book The Black Swan points out that in the 1982 Latin American debt crisis the large American banks lost all of their cumulative past earnings.
In contrast, the average company in the S&P 500 Index (which includes banks which distort the numbers) has $26 billion of assets and $8.5 billion of equity – they are on average geared 3 times. Falls in asset value are not their main risk but their assets would have to fall by more than two thirds in value to impact the value of their equity.
Next, despite this massive leverage and the risk which accompanies it, returns from the banking sector are inadequate. The average Return on Equity (“ROE”) in the S&P Banks Sector over the past five years is just 10.9 per cent. This compares with the ROE on the S&P Consumer Staples Sector over the same period of 17.9 per cent. These poor fundamental returns unsurprisingly translate into poor share price performance. The Total Return on the S&P Banks Sector over the past five years was -15.1 percent per year, whereas Consumer Staples returned +12.1 percent annually. So much for the theory that you need to take more risk to get higher returns.
Finally, surely there must be some good banks to invest in which are better than the average? That brings me onto another problem: systemic risk. Even if the bank you are invested in is well run it can still be damaged or destroyed by a general panic in the sector.
There is an anecdote which illustrates this. In the early 1980s doubts first set in about the future of Hong Kong with the looming handover of control to China and a crisis soon developed in the property sector which provided the collateral for much bank lending.
In the midst of this, there was a local bank which had an awning open over its front window to keep the sun out. It was by a bus stop and as heavy rain shower developed, the bus queue moved to take shelter under the awning. In the febrile atmosphere passers-by thought this was the beginning of a bank run and as a result one soon developed.
That’s banking for you. Banks can be brought down by the actions of their peers. Look at what happened to some US regional banks in the wake of the SVB disaster. Lord Mervyn King, the former Bank of England Governor, encapsulated this when he observed that it made no sense to start a run on bank but once one has started you should join in.
That encompasses my long-standing reasons for avoiding bank shares but another has emerged in recent years – Fintech. What are the essential functions of a bank? To take deposits, make loans and effect payments. All of these essential roles are now being supplanted by so-called fintechs. Bank loans are being replaced by peer-to-peer lending platforms and credit funds. You don’t need a bank for payments or deposits. You can get your salary paid straight into your Mastercard or Visa account and they are far better at payment processing for which you can also use your Apple or Android phone.
Technology is supplanting traditional banking. Have you noticed that your local bank branch has become a Pizza Express, in which role, by the way, it makes more money. Not only that but the banks are often handicapped by legacy systems which do not trouble new entrants and at least until recently fintech start-ups enjoyed a seemingly endless supply of funding with little or no requirement to show a profit.
As Paul Volcker, the infamous former Chairman of the Federal Reserve Bank, said the only innovation of any consequence by the banking sector in the 20 years running up to the Global Financial Crisis was the ATM, and we don’t even need those any more.
Terry Smith is chief executive of Fundsmith LLP.
Xavier, moltes gràcies per l`article que es molt interessant.
Em suggereix dues consideracions.
Priemera. La importànca de la regulació per impedir palanquejaments excessius que posen en perill les entitats, com passa actualment als Estats Units,on la regulació dels bancs no sistèmics es massa laxa. I per impedir concentracions excessives de risc en un sector la de la crisi del 2008 en el sector immobiliari. El regulador que té tota la informació i intervé a temps pot evitar molts desastres. Una altre cosa és que com va passar el 2008 a Espanya, , no faci res. Un banc amb una base de capital del 12-15% i una morositat del 5% hauria de deixar molt tranquils als seus accionistes si no fa imprudències.
Segona. Posats a invertir en el sector bancari cal fer-ho en bancs sistèmics. Quan es produeix un pànic, solen sortir beneficiats perquè recullen dipósits dels altres. I la seva rendibiliatat sol estar per sobre de la del sector perqué estan diversificats geogràficament. Els marges del negoci bancari a Mèjic o al Brasil son molt mès alts que a Espanya, i això el BBVa i el Santander, per a posar un exemple, ho enenyent molt bé. M`agradaria veure les dades que presenta l`articulista referides als bancs sistèmics del SP 500. Segur
que son molt millors que les del sector. Per altra banda hi ha entitats petites, especialitzades en serveis. p. ex, la gestió de patrimonis, que amb un risc molt reduit assoleixen rendibilitats excel.lents. Per tan, jo penso que en el sector bancari com en tots hi ha oportunitats
d`inversió, si se sap separar bé el gra de la palla.
Una abracada