En dos mesos el Banc Central Europeu, ha pujat el tipus d`interès del 0 al 2% per tal de combatre la inflació que a l´eurozona està actualment al voltant del 10%. La Governadora, la Sra. Lagarde, ha declarat textualment “Cada ú ha de fer el el que li toca; la nostra feina es vetllar per l`estabilitat de preus “, el que vol recordar que el BCE per mandat constitucional ha d`adoptar les polítiques necessàries per portar els preus a mitjà termini a una senda d`estabilitat fixada al voltant del 2% d´augment anyal.
De fet el BCE s´ha vist pràcticament obligat a pujar els tipus des del moment en que la Reserva Federal ho va fer. De no fer-ho , entre altres efectes, la taxa de canvi euro-dòlar que va arribar a baixar per sota de la paritat, haguès creat una situació insostenible alimentant encara més la inflació europea, especialment la de paisos com Alemanya que estan substituint el gas rus pel gas liquat americà.
Però la inflació americana i la europea tenen causes molt diferents. Els Estats Units, son autosuficients alimentària i energèticament i la seva inflació deriva principalment de que el país, superada la pandèmia, està funcionant a tota marxa, amb taxes de creixement del PIB de més del 3%. Fins i tot desprès d`haver pujat els tipus del 0 al 3,25% en el que va d`any, aquesta setmana s`ha sabut que en el tercer trimestre l`economia americana ha crescut un considerable 2,6%. La taxa d`atur, sortosament per ells, està a mínims històrics. Davant d`això es lògic que per dominar la inflació la Fed es proposi procedir a ulteriors pujades per tal de refredar l`economia i contenir els preus.
El panorama a Europa és totalment diferent. La inflació europea no és de demanda sinó d`oferta .Els preus pujen de resultes del desmesurat augment del cost de l`energia que es transmet a tots els sectors de l`economia i que en bona part procedeix del desgavell existent en alguns mercats com el del gas i també el dels cereals, els dos agreujats per la guerra d`Ucraina. En aquestes circumstàncies, i amb un creixement de les economies més importans de la eurozona molt dèbil, la puja dels tipus d`interès, corre el perill de servir més per deprimir l´economia que per contenir la inflació. Es la temuda stagflació, recessió amb inflació.
Es obvi que no hi ha receptes màgiques per sol.lucionar aquest problema. També ho és que alguna cosa s`ha de fer en el terreny monetari per tal de mantenir el tipus de canvi de l`euro a nivells sostenibles. A mi em sembla que un euro barat no li va malament a Europa, i encara menys a Espanya. Encareix les importacions, però ajuda molt els exportadors i anima el turisme, com s`està veient darrerament. No obstant, la contenció dels preus té probablement molt més a veure amb la normalitació del mercats que amb la puja de tipus d`interès. Prova d`això és que en les darreres setmanes les tensions inflacionistes han baixat una mica degut a la contenció dels preu de la energia provinent de l´estalvi que permet la bonanca climatològica. Encara que la medicina de la pujada de tipus sigui necessària, s´hauria d`anat molt en compte amb la dossificació. Una sobedosi seria molt perjudicial pels malalts europeus més dèbils. A pesar de l`optimisme de la Sra. Calviño, l`economia espanyola només ha crescut un 0, 2% el tercer trimestre d`enguany, i això gràcies a que el consum, estimulat pel turisme, ha augmentat un 1%. Espanya encara no ha recuperat el nivell del PIB previ a la pandèmia i segueix tenint una taxa d`atur del 12% , una de les més altes d`Europa..
La Sra. Lagarde, que com a bona francesa és probablement també molt cartesiana ha dit , referint-se a la pujada de tipus ,” No hem acabat “. Però naturalment s`ha afanyat a aclarir, como no pot ser d`altra forma, que les noves pujades dependran de les dades que es vagin disposant en cada moment. Esperem que sigui així i que entre aquestes dades a tenir en compte, apart de la taxa d`inflació, n`hi hagi d´altres com el comportament del tipus de canvi euro-dòlar, que ja ha recupeat la paritat, i sobretot els efectes sobre el nivell d`activitat. Perquè la gent viu del seu treball i per tan la raó última de totes les politiques econòmiques, inclosa la monetària, ha de ser que la economia funcioni a uns nivells que permetin la màxima ocupació. I això en la pràctica pot no ser compatible amb el manteniment de posicions massa ortodoxes en matèria d`estabilitat de preus. Tot plegat un difícil equilibri.