Diu la Constitució que tots els espanyols son iguals davant la llei. Doncs els catalans no sembla que ho siguem. Fins ara teníem dues discriminacions notables en relació als ciutadans d´altres Comunitats. Una era l`Impost de Patrimoni, una discriminació eliminada per a les grans fortunes amb l`entrada en vigor de l`impost del mateix nom , però no per les classes mitjanes que a Catalunya segueixen pagant un impost troglodític que la Generalitat diu que ha de mantenir per raons de suficiència recaptatòria. L`altre es l’Impost de Successions, bonificat a la majoria del territori de l`Estat per les transaccions de primer grau entre pares i fills , però no a Catalunya on per cert va experimentar un notable increment fa no gaires anys,
Doncs be, ara a aquestes discriminacions negatives n´hi hem afegit un altre que no es de dret però si de fet, la de la Llei de l l`Habitatge. Ves per on Catalunya es la única Comunitat que ha demanat per 140 municipis que suposen prop del 80% de la població , la declaració de zona tensionada, per tal de poder aplicar les limitacions del preu dels lloguers que la llei preveu. Les Comunitats governades pel PP que son la majoria, i en especial Madrid, han manifestat clarament que no pensen aplicarla i les demés tampoc semblen massa interessades, de forma que Barcelona pot ser la única ciutat important on regirà la norma. Que bé , veritat ?
Aquest no es un lloc apropiat per a entrar a explicar en detall les implicacions que pot tenir una llei tan complexa , però si per fer algunes consideracions generals. La primera es que pretendre millorar el problema de l`habitatge, sens dubte el principal problema econòmic del país, actuant sobre el efectes, el augment imparable del preu dels lloguers, i no sobre les causes, la rigidesa e insuficiència de la oferta d´ habitatge per llogar, sembla poc probable que funcioni. Es una mica com allò que s´ explicava d´aquell militar que quan li van dir que els preus pujaven per la llei de la oferta y la demanda va dir “ pues queda suspendida la ley de la oferta y la demanda”.
La segona consideració es la experiència internacional. Distorsionar el mercat actuant sobre els preus no ha funcionat en cap dels països en els que s´ha provat o al menys això es el que diuen els experts.
I la tercera consideració es la opinió dels agents del mercat, promotors, constructors, comercialitzadors, finançadors, etc. Sempre m´ ha xocat l`afició a legislar per motivacions ideològiques massa vegades allunyades de la opinió dels que estan en el dia a dia de l´activitat, que son els que veritablement saben de que va la pel·lícula. Doncs be, entre els agents mencionats hi ha una rara unanimitat en desqualificar la llei i creure que només servirà per reduir encara més la oferta de lloguer assequible en perjudici del menys afavorits. A més hi ha el tema dels efectes indesitjables derivats de la distorsió del mercat, alguns dels quals ja s´estan produint, com la derivació de la oferta cap el lloguer de temporada, la selecció dels arrendataris potencials per part dels propietaris amb lupa de molts augments, l´ exigència de diner negre, etc, etc.
Seria ingenu pensar que els defensors de la llei no han caigut en tot això. Segurament han pensat que malgrat tots aquests inconvenients es absolutament peremptori tallar com sigui l`increment dels lloguers, que certament han arribat a nivells inassumibles per a molta gent. Però es dubtós que les limitacions aplicables als grans tenidors i als pisos que es que es posen en lloguer per primera vegada o que portin més de cinc anys sense haver estat llogats, serveixin per gran cosa més que per reduir la oferta de lloguer disponible, com ja estan alertant els portals immobiliaris.
La única manera de pal·liar el problema de de l`habitatge es augmentant sensiblement la oferta de lloguer. Mesures com l`actual llei, posen de manifest que en aquest camp, com en tants altres- penseu en la sequera sense anar més lluny- no hi ha hagut una veritable política d´ habitatge. Per definició aquesta política es a llarg, a molt llarg termini, ha d´involucrar el sector públic i basar-se en la col·laboració publico-privada, començant obviament per la promoció de sol edificable. Malauradament planificar, igual que en altres temps inventar, sembla que sigui una cosa dels altres; nosaltres som i serem sempre gent amant de la improvisació, de les actuacions d´urgència, del pedaç i la “chapuza”, i així ens va.