Havia de ser un nen. Al menys això era el que esperava el seu pare Enric VIII, rei d`Anglaterra, el dia que va néixer, el 1533. Enric VIII havia intentat que el Papa anul·lés el seu matrimoni amb Caterina d´Aragó amb l’argument de que no li havia donat cap fill baró, però Clement VII, probablement sota la pressió del nebot de Caterina, que era ni més ni menys que l’emperador Carles V, s’hi havia negat. Enric VIII volia casar-se amb la seva favorita Ann Boleyn i al mateix temps assegurar la seva descendència amb un fill que Caterina, ja molt gran, no podia donar-li. Per poder casar-se amb Ann Boleyn, la mare d`Isabel, i tenir un hereu, havia separat de Roma l’església d´ Anglaterra, i per tan el seu desengany devia ser considerable en veure néixer una nena. Ven aviat es va cansar d´Ann Boleyn, i només tres anys més tard, sota la imputació probablement falsa d’adulteri, la va fer executar. Isabel es va quedar orfe de mare als tres anys i l’anul·lació del matrimoni dels seus pares, uns dies abans de l’execució de la seva mare per permetre al rei casar-se per tercera vegada amb la seva nova favorita, Jane Seymour, la va convertir de sobte en filla bastarda. No és difícil imaginar l’impacte que això va tenir en el seu caràcter.
Enric VIII va aconseguir finalment tenir un fill legítim, Edward, del seu tercer matrimoni amb Jane Seymour, però per sort per Isabel, això no li va fer deixar d’ocupar-se de l’educació de la seva filla. Isabel va rebre una instrucció religiosa basada ja en la Reforma de Calví, i va aprendre llengües clàssiques, llatí i grec, i modernes, l’anglès, el francès, l’italià i fins i tot una mica l’espanyol. També va estudiar historia antiga, filosofia i oratòria, encara que evidentment no va seguir un programa educatiu que la preparés per a governar. Però va ser sempre una gran estudiosa i no va perdre mai la passió pel coneixement. El 1546 va ser instal·lada a la Cort juntament amb la seva germanastra Mary, i aquell mateix any un acta del Parlament la va col·locar tercera en la línia de successió al tron , desprès de Edward, fill de Jane Seymour, i de la seva germanastre Mary, filla de Caterina d`Aragò.
El 1547 Enric VIII va morir, i el seu fill Edward, que era un fervent protestant, va ser coronat com Edward VI. El nou rei va durar poc, va morir de tuberculosi el 1553, i el va succeir Mary, la filla de Caterina d’Aragó .A diferència del seu germà, Mary va resultar ser una integrista catòlica, superant en molt a la seva mare. Malgrat que en accedir al tron va declarar que no pensava coaccionar a ningú per a que abracés la verdadera fe, en la pràctica va fer tot el contrari . Tornar Anglaterra a l’església de Roma es va convertir per a ella en una obsessió. Per a extirpar la heretgia va fer executar mes de tres-centes persones i vuit mil es van haver d’exiliar. Es va guanyar a pols el sobrenom de “Bloody Mary” amb el qual ha passat a la història i que també ha donat nom a un conegut cocktail a base de suc de tomàquet. La seva relació amb Isabel mai no va ser bona. Eren dues personalitats massa diferents, Mary, catòlica, intransigent,emotiva , més aviat curta de mires i odiada pel poble; Isabel, protestant, pragmàtica, intel·ligent i estimada pel poble. Les diferències religioses, en particular, les van enfrontar immediatament. El 1554 es va produir una rebel·lió d’un conjunt de nobles que pretenien deposar Mary i substituir-la per Isabel. Es probable que Isabel fos aliena a la conspiració, però de resultes de la mateixa, Mary la va confinar primer a Whitehall i desprès a la Torre, on Isabel va estar reclosa durant uns mesos. Mary va intentar seguidament portar-la a judici davant del Parlament però no ho va aconseguir degut a la ferma actitud d’Isabel negant tots els càrrecs i posant de manifest la evident falta de proves.
El 1554 Mary es va casar a la catedral de Winchester amb el príncep Felip, el futur rei Felip II d’Espanya, un matrimoni gens estrany tenint en compte que era mig espanyola, però altament impopular entre els seus súbdits. L’enfrontament amb Isabel la va portar també a intentar privar-la dels seus drets successoris, a la qual cosa Felip es va oposar no per simpatia cap a Isabel sinó per càlcul polític. Apartar a Isabel de la línia de successió era conferir el millor dret al tron d’Anglaterra a Mary Stuart ( a casa nostra Maria Estuard ), reina d’Escòcia , casada amb el fill del rei de França, i això hauria convertit Anglaterra en poc menys que un satèl·lit de la corona francesa. Era la última cosa que interessava a Espanya, enfrontada permanentment amb França. Per tan, Felip va recomanar a la seva esposa que reconegués els drets de Isabel, i que per a tenir-la controlada la casés amb un noble de la seva confiança, el duc de Savoya, Emmanuel Philibert, que naturalment era catòlic.
Isabel va resistir totes les pressions i s’hi va negar en rodó. Va tenir sort. Les poques ganes que tenia Mary de reconèixer com a successora a una persona que considerava bastarda, tota vegada que per ella l´ùnic matrimoni vàlid del seu pare era el que havia contret amb la seva mare, van fer que desobeís el consell del seu marit. Malgrat tot, si Felip hagués pogut romandre a Anglaterra segurament hauria acabat doblegant la voluntat de Mary i Isabel s’hagués vist obligada a casar-se. Però no va ser així. Una nova guerra amb França va forçar a Felip a retornar precipitadament a Espanya i a partir d’aquell moment la seva atenció es va concentrar en aconseguir que la reina fes entrar a Anglaterra en guerra contra França, malgrat que en les seves capitulacions matrimonials s’estipulava que no podia fer-ho. Les conseqüències van ser desastroses per Anglaterra que va acabar perdent la ciutat de Calais, una possessió històrica de la corona anglesa al continent. El 1558, la salut de Mary es va deteriorar ràpidament i al novembre del mateix any va morir, sense deixar descendència del seu matrimoni amb Felip. Immediatament, Isabel va ser proclamada reina al palau de Westminster i coronada dos mesos desprès a l’abadia del mateix nom. Tenia 25 anys i heretava un país convulsionat per les diferències religioses entre catòlics i protestants.
Les tribulacions que va passar per arribar a ser reina van convèncer Isabel de que la Providència estava al seu costat, i com diu la seva principal biògrafa Ann Somerset, li van donar una seguretat en sí mateixa que va conservar tota la vida. Tan aviat com va ser proclamada reina, Isabel va saber envoltar-se de bons col·laboradors. El principal va ser sens dubte William Cecil, anomenat Secretari d’Estat, a qui la reina va consultar pràcticament totes les decisions importants durant 40 anys, encara que no sempre li va fer cas. Isabel va considerar que el Consell Privat de la època de Mary, format per quaranta quatre membres ,era massa nombrós i sàviament el va reduir a la meitat conservant només deu dels consellers de Mary. Entre els que ella va anomenar va tenir un paper destacat Sir Francis Walsingham, un fervent protestant a qui va encomanar els temes de seguretat. El Consell Privat era teòricament un òrgan consultiu que per una d´ aquelles rareses angleses la reina no tenia obligació de consultar, però de fet era una peça molt important en la governació del regne doncs s’encarregava d’implementar la política reial. El Parlament que tenia funcions legislatives, era molt dependent de l’autoritat reial i de fet només era sobirà en una matèria important, el pressupost.
Un cop coronada, una de les primeres coses a les que Isabel va haver de dedicar-se va ser a clarificar la posició d’Anglaterra en matèria de religió. Era una qüestió delicada. Teòricament Anglaterra, desprès del regnat de Mary, seguia estan sota la jurisdicció del Papa i trencar els llaços amb Roma, significava donar ales a les pretensions franceses de col·locar al tron d’Anglaterra a Mary Stuart, esposa del dofí de França amb qui Anglaterra estava en guerra. Per altra banda, era impensable que el Papa pogués reconèixer el matrimoni d´Enric VIII amb Ann Boleyn, el que comportava que Isabel era una bastarda que no mereixia el tron. Isabel era protestant, però estava totalment exenta del fanatisme que va caracteritzar la seva època i, segons l’ambaixador espanyol del moment, considerava que les diferències entre catòlics i protestants eren molt petites. Políticament va fer el que li convenia. El Parlament va aprovar un Acta de Supremacia, en virtut de la qual Isabel va ser anomenada Cap Suprem de l´Esglèsia d´Anglaterra. Malgrat que les alteracions introduïdes en el ritual no van ser significatives, al voltant de dos mil dels vuit mil capellans que hi havia a Anglaterra van refusar el jurament de fidelitat ala reina i van ser inhabilitats. Tampoc va ser fàcil resoldre el tema dels bisbes; si bé la llei ho permetia, a la reina no li agradaven els bisbes casats, considerava que no donaven bon exemple, i dels setanta sis que hi havia, només setze eren solters. La corona tenia el dret de taxar les rendes de les terres dels bisbats i durant tot el regnat hi van haver-hi tensions amb els bisbes per l´us interessat que la reina va fer d’aquesta prerrogativa. La perillosa incertesa que la qüestió religiosa portava aparellada en relació a la posició francesa sobre la legitimitat del dret d´ Isabel al tron va desaparèixer amb la signatura el 1559 del tractat de Cateau-Cambrésis que va posar fi a la guerra amb França al preu de cedir-li definitivament Calais.
Al segle XVI era impensable que una reina estigués soltera. Tots els països tenien una política d’aliances basada en els matrimonis de les famílies reials. Per tan des de la seva pujada al tron, Isabel es va veure incitada a casar-se quan abans amb algun príncep estranger que fos favorable als interessos d’Anglaterra. Per raons tan personals com politiques, Isabel no estava gens d’acord amb això. Personalment considerava que els matrimonis d´estat no contribuïen a la felicitat i políticament no tenia cap gana de compartir el seu poder amb ningú. Li agradva massa el massa el poder i pensava que els interessos d’Anglaterra els podia protegir ella sola. Com es lògic, de pretendents no ni van faltar. Entre ells, per més que sembli inversemblant, el seu ex-cunyat, ara convertit en rei de les Espanyes, Felip II, un pretendent difícil de refusar per raons obvies, que no obstant va ser-ho un cop signada la pau amb Franca. Altres pretendents importants van ser el duc d´Alençon, germà del rei de França, l´archiduc Carles i per sobre de tots Lord Robert Dudley del que parlarem seguidament. El cas es que Isabel es va mantenir soltera tota la vida i segons Ann Somerset es probable que morís verge. Stefan Zweig en la seva esplèndida biografia sobre Mary Stuart ,dona compte d’una carta enviada per Mary a Isabel pocs dies abans de la seva execució en la que li tira en cara que la seva virginitat obeeix a una malformació dels seus òrgans sexuals que li impedeix el coit, però això si bé es possible, no està històricament demostrat.
El gran amor d´Isabel, probablement l’únic home amb el que va considerar seriosament la possibilitat de casar-se, va ser Lord Robert Dudley. Segon fill del duc de Northumberland, era un home atractiu que es va convertir a partir de 1559 en l’amic inseparable de la reina. Segons Ann Somerset, durant molts anys, Isabel el volia veure a diari , no podia passar sense estar una bona estona amb ell. Per a tenir-lo ben a prop, el va anomenar Master of the Horse, un càrrec important a la Cort i posteriorment el va ennoblir com a comte de Leicester. Dudley tenia per sobre de tot una qualitat profundament arrelada al caràcter britànic , de la qual la reina també participava, el sentit de l´ humor. Pel que sembla, Isabel reia molt amb ell, a vegades a costa de l’ambaixador espanyol, i això a més d’alleujar-la dels problemes d’estat va establir entre el dos un alt grau d’intimitat. La reina en les seves cartes el tractava de Robert, una cosa tan inversemblant a la època que feia difícil pensar que no fossin amants, com creia quasi tothom. Com tots els favorits, Dudley no era gaire popular però tampoc era del tot impopular, podríem dir que era cordialment detestat. Escric cordialment, perquè ningú s’atrevia a indisposar-se amb qui amb molta probabilitat es convertiria algun dia en el marit de la reina. D’altra banda es probable, que ell també cregués que s’hi acabaria casant i que estigués sincerament enamorat d´ Isabel, perquè mentre va durar la seva influència va fer tot el possible per desbaratar qualsevol altre pla matrimonial que el govern preparés per a la seva sobirana. Hi havia no obstant tres factors que feien difícil aquest matrimoni. El primer i probablement el menys important, era que Dudley ja estava casat, el segon, que no era un aristòcrata de primer rang i el tercer i possiblement el més important , que Isabel no volia compartir el poder amb ningú.
El 1559 l’esposa de Dudley, que estava malalta, va caure a les escales de casa seva i poc desprès va morir. Les especulacions es van disparar. Dudley es va convertir inevitablement en sospitós d’haver propiciat la caiguda per a poder casar-se amb la reina. La seva reputació i la de la pròpia reina van patir-ne les conseqüències. La investigació posterior no va demostrar res i Dudley va seguir gaudint del favor reial, fins el punt de que quan el 1562 una escarlatina va posar en perill la vida d´Isabel, la reina va signar una declaració expressant la seva devoció per Lord Robert, anomenant-lo Protector del Regne, i atorgant-li una renda anyal considerable. Malgrat el reforç que això va significar per la posició de Dudley a la Cort, el cas es que la reina a partir d`aquell moment va començar a apartar la idea de casar-se amb ell, si es que en algun moment l’havia tingut.
La mateixa resistència que Isabel va oposar tota la seva vida al matrimoni, la va tenir també a anomenar hereu. Opinava que la història demostra que quan un sobirà designa el seu successor es inevitable que es produeixin conspiracions i bàndols en favor i en contra del dos i que això divideix el país. Aquest punt va ser sempre el de fricció entre Isabel i Mary Stuart. Mary , considerava que ella com a neta de la germana gran de Enric VIII, tenia millor dret al tron d’Anglaterra que la bastarda Isabel. Per això Isabel mai la voler reconèixer ni tan sols com hereva i Mary per la seva part mai no va voler renunciar als seus drets. Aquesta lluita per la legitimitat va enfrontar tota la seva vida a les dues cosines.
Com explica Zweig, Isabel i Mary, ambdues amb dotades d´una personalitat acusada, eren molt diferents. Isabel, era protestant, prudent, cautelosa i racional . Mary, era tot el contrari; catòlica, imprudent, apassionada i intuïtiva Temperamentalment es podria dir que tot el que en Mary era passió i determinació en Isabel era raó i indecisió. Fins i tot en el fisic eren ben diferents, Mary era una dona altíssima per la seva època i extremadament guapa; el físic d´Isabel era més aviat corrent. La joventut d’ambdues dones va ser també radicalment diferent. Mentre Mary , casada al setze anys amb el dofí de França, als disset era reina d’una de les grans nacions europees, Isabel , declarada bastarda, va veure la seva vida en perill durant el regnat de la seva germanastra i va haver de lluitar aferrissadament pels seus drets al tron d’Anglaterra. La bona sort de Mary va començar a empitjorar quan, mort prematurament el seu marit, la seva sogra Catalina de Medicis es va convertir en Regent. Mary, orgullosa i inflexible, no es va conformar a ser relegada a segona fila i va decidir abandonar França i tornar al seu país, Escòcia, d´on era reina pràcticament des de que va néixer. Escòcia era un país pobre, dominat per una noblesa tradicionalment rebel i enfrontada a la seva pròpia monarquia. El retorn de Mary a Escòcia va ser vist per Isabel i els seus consellers com una amenaça, per la seva condició de catòlica i les seves pretensions, mai oblidades, a la corona anglesa.
A diferencia d´ Isabel , a la naturalesa apassionada de Mary no li feia angunia el matrimoni. Vídua, amb 19 anys, la reina d´Escòcia era una dona summament atractiva, a qui no li faltaven pretendents de tota mena. . Davant del perill de que es casés amb Don Carlos, fill gran de Felip II, Isabel sorprenentment, li va proposar que ho fes amb Lord Robert Dudley !! Mary va refusar i va acabar casant-se el 1565, amb lord Darnley, un cosí llunyà d´Isabel, Va ser un gran error, un dels molts que va cometre Mary, a partir de llavors. Petulant i immadur, Darnley va voler fer de rei dels escocesos. No ho va aconseguir, a Escòcia qui manaven eren els nobles. A més , degut a la seva vida dissipada, va perdre de seguida el favor de la reina que va buscar consol en el seu secretari, un italià anomenat Riccio. Un consol més aviat platònic doncs Riccio era homosexual. El 1566 Riccio va ser assassinat, segurament perquè la noblesa considerava que anava pel camí de convertir-se en favorit. Mary, sola i despreciada pel seu marit va cometre aleshores un nou error, enamorar-se bojament de Lord Bothwell, un noble ambiciós i sense escrúpols, amb qui va mantenir una tòrrida relació. El 1567, Bothwell va fer assassinar a Darnley, per l’expeditiu procediment de fer explotar la seva residència. Mary no solament no va fer res per castigar els assassins , sinó que es va col·locar sota la protecció de Bothwell, casant-se amb ell i anomenant-lo Regent. Ni el poble ni la noblesa , aquest cop unida com un sol home, podien acceptar-ho. Crits de “burn the whore”, cremeu la puta, van inundar Edimburg i davant de la sublevació dels lords, Bothwell va haver de fugir a Dinamarca on va ser empresonat. La reputació de la reina , va quedar tan malmesa que els lords rebels es van permetre destronar-la per “ conducta impròpia” i empresonar-la.
Malgrat la escassa simpatia que sentia per la seva cosina, a Isabel sempre calculadora, no li va agradar la situació. Per a ella el dret dels prínceps sobre el seus súbdits era d’origen diví i quan mantenia això pensava en la seva pròpia corona. Per tan, en un primer moment es va sentir en la obligació i al mateix temps va creure en la conveniència de fer el necessari per restablir Mary en el seu tron. Els lords van obligar a Mary a abdicar, van coronar rei d´Escòcia al seu fill James que tenia tretze mesos i van anomenar regent al comte de Moray, germanastre de Mary. Mary va decidir exiliar-se a Anglaterra. Els consellers d´Isabel, sempre temorosos de que Mary, recolzada per la important minoria catòlica anglesa, pogués conspirar contra ella, van posar com a condició per a que la reina l’acceptés a la Cort, que es sotmetés a un judici en el que quedés demostrada la seva innocència en l’assassinat de Darnley. Mary va cometre l’error d’acceptar-ho i els lords es van ocupar de fer arribar a Anglaterra correspondència entre Mary i Bothwell que demostrava sobradament que Mary no era desconeixedora de les intencions del seu amant de carregar-se el seu marit.. Això va ser per Mary el començament del fi; Isabel va reconèixer el nou rei d´Escòcia i per Mary va començar un llarg període de captivitat que es perllongaria durant divuit anys i acabaria amb la seva execució, el 1587.
La residència de Mary a Anglaterra, va causar a Isabel molts problemes. El duc de Norfolk es va enamorar d´ella i va intentar convèncer a lord Dudley per a que l’ajudés a aconseguir el permís d´Isabel per casar-s’hi. Quan Isabel s´hi va negar, Norfolk recolzat per altres ducs catòlics del Nord, va conspirar obertament contra la reina. La rebel·lió dels nobles del Nord, que van reunir una força considerable, més de 3.000 soldats, va costar de sufocar perquè els insurrectes van tenir el recolzament d’Espanya. Norfolk va ser executat i Mary , considerada conspiradora, va perdre definitivament la poca consideració que li quedava per part d’Isabel, que per treure-se-la de sobre va considerar Fois fins i tot la possibilitat de retornar-la a Escòcia i amb el recolzament de França restaurar-la en el seu antic tron.
Per acabar de complicar les coses, el 1570 el papa Pius V, va promulgar la butlla “Regnants in Excelsis” en la que excomunicava a Isabel qualificant-la de “servidora del mal “ i alliberava els seus súbdits de prestar-li obediència. Això va col·locar els catòlics anglesos, que eren molts, en un terrible dilema, o ser bons catòlics o ser bons anglesos. El Parlament va reaccionar aprovant dues lleis que declaraven traïdors els que propagaven la butlla papal i els que qualificaven d’herètica a la reina. Isabel per la seva part va declarar públicament que cap dels seus súbdits seria molestat o qüestionat per les seves creences i va proclamar que no veia cap raó per a modificar la seva política en favor de la llibertat de consciència i fins i tot de culte.
El 1571 Juan de Austria va derrotar els turcs a Lepanto i això va permetre a Felip II concentrar-se en els problemes d´ Occident. Espanya en aquells moments era la primera potencia del mon i l´adalid de la Contrareforma. Era normal que veiés en la protestant Anglaterra i en la seva reina el seu principal enemic. A més a Flandes, Isabel recolzava els rebels de Guillem d´Orange amb diners i tropes mercenàries. Anglaterra no es podia permetre enfrontar-se directament amb España i per tan els consellers d’Isabel preocupats per una possible invasió espanyola, van apropar-se a França, que com la pròpia Anglaterra tenia interès en debilitar el domini espanyol als Països Baixos. A més, Isabel va iniciar una relació amb François, Duc d´Alençon, que manava les tropes franceses a Flandes i havia estat distingit amb l’extravagant títol de “Defensor de les llibertats dels Països Baixos contra la tirania espanyola·”
Un matrimoni d´ Isabel amb Alençon no era gens popular a Anglaterra. Isabel tenia ja 47 anys i per tan les seves possibilitats de tenir descendència eren reduïdes. La opinió pública i part de la noblesa consideraven inadequat que es casés amb un catòlic. Entre el qui més si oposaven estava Lord Dudley, quina influència sobre la reina seguia sent considerable. Però l’ambaixador francès guardava un as a la màniga. Va revelar a la reina que Lord Dudley s’havia casat secretament el 1578 amb Lettice, duquessa d´Essex. La reina es va sentir traïda. Era massa realista per pensar que un home amb qui no havia volgut casar-se , que era atractiu, i vidu de feia anys, li guardaria fidelitat, però li va doldre que no li demanés permís. En pagament per la seva devoció l’havia enriquit i ennoblit, i per tan considerava que no tenia dret a compartir tot això amb un altre dona sense el seu consentiment. Durant un temps Dudley va estar apartat de la Cort ,nomes el 1583 la reina el va readmetre, però no a la seva esposa. Fos quina fos la influència de Dudley, el matrimoni amb Alençon no es va arribar a celebrar, probablement perquè la reina va considerar que estrènyer tan els llaços amb França podia provocar la guerra amb Espanya.
Aquest temor no privava a Isabel de colpejar de tan en quan al colós espanyol. Entre 1572 i 1580, Francis Drake un capità particularment agosarat i fervent protestant, que considerava els espanyols com els seu enemics naturals, va saquejar les costes de Cuba i Panamà. Els seus raids, en el beneficis dels quals participava directament la reina que flectava personalment part de les expedicions, van ser tan profitosos que Isabel el va ennoblir malgrat les protestes totalment justificades de l’ambaixador espanyol, Bernardino de Mendoza, que va acabar sent expulsat del país. Les relacions amb España s’havien tornat extremadament tenses i a això hi contribuïa l’actitud de Mary Stuart, que lluny de resignar-se amb la seva situació, conspirava obertament amb el Papa i la seva família francesa, els Guisa, per a que Felip II envaís Anglaterra , restaurés el catolicisme i la col·loqués a ella en el tron. Malgrat la seva relativa llibertat, els moviments de Mary estaven totalment controlats, sense ella saber-ho, per Francis Walsingham, l’eficient ministre de policia que interceptava la seva correspondència.
El 1586, un jove i adinerat catòlic, anomenat Anthony Babington, possiblement amb recolzament espanyol, va organitzar una conspiració per a tractar d’assassinar Isabel i va comunicar a Mary les seves intencions. La resposta de Mary donant-se per enterada va caure en mans dels espies de Walsingham. Mary va ser jutjada i condemnada a mort. Durant molt temps Isabel va estar dubtant entre indultar-la o executar-la. L’execució plantejava riscs de guerra amb Escòcia, on regnava James, el fill de Mary; amb França, on Henri III la considerava poc menys que una afronta personal; i òbviament amb España. Finalment, Isabel va decidir acceptar tots aquests riscs i executar Mary. No obstant, va muntar ,com explica Zweig, una comèdia inversemblant per a simular que Mary havia estat executada en contra dels seus desitjos. Fins i tot per a fer-la mínimament creïble, va engarjolar a la Torre el funcionari encarregat de portar a terme l’ajusticiament, sota el pretext de que s’havia precipitat. Ningú ho va creure. Ni Escòcia ni França es van moure, però amb Espanya la cosa va ser diferent.
Des de 1585, la situació a Flandes havia millorat sensiblement a favor de les armes espanyoles. Alexandre Farnese, duc de Parma, probablement el general més ben dotat del seu temps, havia obtingut victòries ressonants. Felip II, el rei prudent, considerava que havia arribat l’hora de la revenja amb Isabel. No tan per l’execució de Mary Stuart, sinó perquè Isabel recolzava activament els rebels flamencs i fins i tot s’havia premés enviar als Països Baixos un cos expedicionari manat pel seu estimat lord Dudley. Sota l´impuls del rei, l’estat major espanyol va preparar la operació amfíbia més gran de la Història, la invasió d’Anglaterra, mitjançant els esforços combinats d’una gran flota, la famosa “armada invencible” i els tercis de Flandes. La mort inesperada del marqués de Santa Cruz, va fer que el rei hagués de col·locar al comandament de la flota el Duc de Medina Sidònia, un home capaç, però sense experiència marinera, que de cap manera va ser el culpable del desastre. La operació per sortir bé depenia de dos factors, un d’ells, la coordinació entre la flota i les forces terrestres, molt difícil, donades les comunicacions de l’època. Un altre, menys important però imprevisible, el temps, que va ser molt desfavorable i va contribuir a la desfeta.
La “felicísima armada” que era el nom oficial, – la “invencible” va ser un apel·latiu posterior-, va salpar de Lisboa amb la benedicció papal, el maig de 1588 i el juliol va arribar a Calais. El pla era recollir les tropes del Duc de Parma a l’alçada de Dunquirk, pero davant de Gravelines la flota anglesa va atacar causant una considerable confusió en la flota espanyola, que probablement hauria estat molt més gran si els anglesos, degut a la gasiveria de la seva reina a l’hora d’aprovisionar les naus, no haguessin acabat la pólvora. Impulsada per un vent favorable, l’armada espanyola va continuar endavant perseguida pels anglesos , però no va poder contactar amb les tropes del duc de Parma , que fustigades pels rebels flamencs no es van a arribar a embarcar en els bots que havien de portar-les fins els vaixells espanyols. A partir d’aquí , Medina Sidonia es va veure obligat a donar la volta a Gran Bretanya per tornar cap a Coruña i en el camí de tornada les tempestes i l’assetjament de la marina anglesa i irlandesa van propiciar el desastre posterior. Dels 30.000 homes embarcats només 10.000 van aconseguir retornar a Espanya, i dels cent trenta vaixells menys de seixanta van arribar a port.
La victòria sobre la “invencible” va engrandir el prestigi d’Anglaterra com a nació i el d’Isabel davant dels seus súbdits. L’alegria de la reina es va veure aquell any mitigada per la mort de Lord Robert Dudley, l´home que havia significat per a ella més que qualsevol altre. Aviat però va trobar consol, en la persona del seu fillastre Robert, Duc d´Essex, que amb només 22 anys es va convertir en el nou favorit. Essex era, impetuós i escassament diplomàtic, però la reina el tenia en gran estima. La seva influència política va augmentar considerablement de resultes de la mort de Walsingham el 1590 i de que Walter Raleigh, un altre conseller influent, havia caigut en desgràcia com a conseqüència d´un affaire amb una de les dames d’honor de la reina.
Com a comandant de les forces angleses, Lord Essex va capitanejar varies expedicions contra España amb qui la guerra continuava. Entre elles la de 1596 durant la qual els seus vaixells van saquejar Cádiz. No obstant, el seu caràcter impetuós i desobedient va acabar per fer-li perdre el favor reial. En una ocasió es va permetre donar l’espatlla a la reina de resultes d’una discussió sobre un nomenament que havia fet i que la reina desaprovava. Isabel va trigar temps en readmetre’l a la Cort i possiblement a partir d’aquell moment es va adonar de que s’havia equivocat atorgant-li la seva confiança. La insurrecció d’Irlanda va significar el final de Essex. Per sufocar-la , Essex, va ser col·locat al front d’un gran exercit,i durant la campanya, contravenint les directrius de la reina, va ennoblir a molts dels seu col·laboradors. Per últim en lloc de combatre els rebels, a esquenes de la reina i del Private Council , va signar un acord de pau. Immediatament va ser cridat a Londres on tot just arribar es va presentar a la reina de bon matí sense demanar audiència prèvia i agafant a Isabel sense arreglar i recent sortida del llit. Va ser investigat i deixat en llibertat provisional. A la vista de la situació i creient que els seus enemics a la Cort no el deixarien recobrar mai els seus privilegis, li va faltar temps per reunir els seus partidaris i conspirar obertament contra la sobirana, recolzant-se en el rei d´Escòcia. La conspiració va ser avortada i Essex va ser executat per alta traïció el 1601.
Ela darrers anys del regnat d´Isabel van estar marcats per la necessitat per part de la corona d’estalviar, davant els costos de les llargues gerres contra España i les despeses de la insurrecció irlandesa. Isabel va ser sempre una bona administradora i no va deixar mai d’estrènyer el seu cinturó quan la situació ho requeria. Al mateix temps la Corona, a partir de 1601 va emprendre una lluita contra la corrupció de l’administració. Es va tractar d’impedir els suborns i es van revisar tots el monopolis que la Corona tenia concedits examinant-ne l’ús que els concedents n’havien fet. La reina va reunir el Comuns i en un discurs memorable conegut posteriorment com el “golden speech” va manifestar solemnement la seva preocupació pel benestar del seu poble i la necessitat d’evitar qualsevol opressió procedent de l’abús del privilegis que la Corona havia concedit.
El 1601 , Isabel havia fet 68 anys i era evident que la qüestió de la successió havia de ser considerada seriosament. Isabel no en volia saber gran cosa però el seu Secretari d´Estat , Robert Cecil, estava lògicament preocupat no solament per el regne sinó també per assegurar el seu lloc amb el successor. D´ aspirants al tron n´hi havia molts, anglesos i estrangers, però pocs tenien les qualificacions adequades. Els anglesos, Arabella Stuart i el Duc de Hertford, descendents llunyans d´Enric VIII, no tenien les qualitats necessàries, i els estrangers, principalment la Infanta espanyola Isabel Clara Eugenia, filla de Felip II era impensable que poguessin ser acceptats. La pròpia reina opinava que el seu successor havia de ser un rei i l´ únic emparentat amb ella era James VI d´Escòcia, fill de Mary Stuart. Isabel desconfiava d´ell, perquè sospitava que podia haver estat implicat en la sublevació de Lord Essex. En aquest punt els bons oficis de Rober Cecil van resultar fonamentals. Ell va iniciar unes negociacions secretes amb el rei d´Escòcia i va aconseguir que mica en mica els diferents estaments del país i la pròpia reina, sense haver donat mai la seva conformitat explícita, el consideressin el seu successor natural. Isabel va morir sense testament el 1603 i va ser enterrada amb un gran funeral d’estat a l´Abadia de Westminster al costat del seu pare Enric VIII. Immediatament James Vi, fill de la seva gran rival Mary Stuart, va ser proclamat rei d’Anglaterra sense cap aldarull i amb l’aquiescència de tothom. Com tantes vegades una paradoxa més de la Història.
Segons Ann Somerset, quan es repassa el regnat de Isabel Tudor, els llums superen clarament les ombres. En primer lloc, cal dir que Isabel va ser una reina dedicada intensament a la seva tasca, aferrada al poder, però preocupada sincerament per promoure el benestar del seu poble. Mai va deixar que la seva vida privada passés pel davant de la conveniència política. Va tenir el gran encert de envoltar-se de magnífics col·laboradors, escollits per ella, especialment els dos Cecil, pare i fill, Walsingham i Ralegh. El seu caràcter dubitatiu va fer que els consultés quasi sempre i moltes vegades seguís els seus consells. La seva intel·ligència política li va permetre superar les dificultats d’una època turbulenta, marcada per les guerres de religió. Isabel va saber construir, amb poques víctimes, una església pròpia, i va sortir airosa, amb una mica de sort, de l’enfrontament amb el monarca més poderós del seu temps, Felip II. Va ser sempre conscient de les possibilitats limitades de l´Anglaterra del seu temps, renunciant a conquestes territorials; de fet va ser únicament Calais, una antiga possessió anglesa l’únic territori que va ambicionar i mai no va aconseguir. La seva eloqüència ,el seu encant personal i el seu coneixement de la naturalesa humana, van ser notables, igual que el seu llegendari mal caràcter. Va dedicar molts esforços a enfortir la marina, que es va convertir en la segona del mon desprès de la holandesa . Sota el seu regnat el país va prosperar i es van posar les bases de la seva futura grandesa.